Crónica 13/08/19

Hola a todos,
Durante todos estos días, ha habido una presencia constante de la divina Providencia.
No ha habido un solo día en el que no pudiéramos notarla.
Cómo ha dicho uno de los peregrinos cada día más extraño que el anterior.
Desde el principio muchos han pensado que era una locura, que no hacía falta ir tan lejos. Pero que pregunten a cualquiera de nosotros, qué podemos certificar que ha valido la pena.
Aunque solo me corresponde explicaros nuestras hazañas desde que subimos al avión, me tomo la libertad de hacer de esta crónica el epitafio de nuestra aventura de altura.
Nos hemos aciñado en autobuses, duchado con agua fría, soportado horas de vuelo, despegues y aterrizajes, montado a caballo, comido cosas nuevas, repetir platos hasta la saciedad, hemos organizado un casal de verano, montar una tienda del Inca para los niños del parvulario, hemos rezado y cantado, hemos recibido formación y la hemos dado. Y hasta hemos podido surfear pacíficamente en el océano del Perú. Me vienen las palabras de San Agustín a la cabeza: ama y haz lo que quieras.
Estos días en Perú nos han enseñado a amar la vida, nos han enseñado a entregar la vida. En definitiva a disfrutar de las cosas buenas de este mundo en presencia de Dios.
Como ya debes saber ayer cogimos el avión con un poco de retraso, un poco al estilo peruano. El avión salió 2 horas y media más tarde de lo previsto. Cómo podéis imaginar toda mi preocupación estaba en cómo llegaríamos de Madrid a Barcelona pues era imposible el autobús de línea contratado nos sirviera de transporte. Así que no tuve más remedio que empezar a hacer Avemarías hasta que me quedé dormido en el avión. Del resto se ocupó nuestro ángel de la guarda. Y de qué manera.el conductor del autobús tuvo a bien esperar unos 10 minutos... Y luego 20 y luego 30 hasta 55 minutos.
Mención especial a las madres Salvador y Gomar, qué consiguieron tal hazaña juntamente con el chófer. Lo más impresionante es que nadie de los pasajeros que estaba esperando se quejó. Cuándo le pregunté al chófer cuál era su nombre no me sorprendió escuchar que era Ángel. Cómo decía el mismo, nunca había visto nada igual.
Nuestro recibimiento en Barcelona ha sido esplendoroso.
Con la única cosa de lamento qué tres gamberros robaron tres mochilas.
Ahora voy a celebrar la Santa Misa las 12 de la noche, pongo en la patena las intenciones de todos los misioneros y las madres que los han atendido. Y por supuesto por todos nuestros fieles lectores.
Que tengan viento propicio y que los colibrís los acompañen.
Hermanas y hermanos pueden irse en paz.
Padre Carlos (alias padre chony)

Crónica 13 agosto

Benamats pares i padrins, i altra gent que això vulgui llegir.
Aquesta crònica comprendrà només els esdeveniments de tres quarts d'un dia irrellevant, volent-se el mossèn reservar una crònica per tot allò que s'esdevingui després de la pujada a l'avió.
Ens hem llevat ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora; tot hi haver començat a adoptar un horari mediterrani a Cañete, hem hagut de matinar per arribar a la Missa de dos quarts de set en la capelleta de les monges on còmodes hi cabrien només dotze persones.
Hem tingut el problema, com els dies anteriors, de les dutxes més miserables de tot el Perú, d'on amb prou feines queia aigua, per als de Tarragona i voltants, fins pel Francolí hi passa més aigua.
Després de la Eucaristia hem anat a esmorzar, essent el darrer cop que hi fèiem a Perú, era convenient intentar acabar el màxim de menjar, això ha dut al Pepe Marquès a emprar un enciam com si fossin cereals o a l'Arnau Carbó a menjar el mateix enciam en un entrepà de nocilla.
No tots han matinat com per anar polits a la capella, i alguns d'aquests han decidit anar nets a l'avió, un grup selecte de nois que no podien suportar la idea de dutxar-se gota a gota han anat a la gàbia dels gossos i, aprofitant la manguera que hi havia, s'han rentat allà mateix. Entre aquests podríem assenyalar l'Antón o el Josep.
Una estona després, amb la tovallola encara humida hem colocat les motxilles al maleter del bus que ens duria a l'aeroport de Lima en un viatge que duraria tres hores.
Abans, però, de deixar Cañete, ens hem acomiadat tots de la nostra monja preferida, l'estimada mamita Lilia, que ens ha pogut adoctrinar l'últim mes amb les seves improvitzades meditacions.
En el decimonònic autocar hem pogut veure dos llargmetratges en pantalles mal envellides. Primer, per a gaudi d'aquells encara fruïm de les pel·lícules de princeses, veient la millor de totes les que hi ha hagut i hi podrà haver: "Shrek" (amb vènia de films com "Nausicä de la vall del vent" o "El conte de la princesa Kaguya", que entrarien en un altre gènere).
Tot seguit, en línea amb la peli que acabàvem, hem mirat "Django, desencadenado" de Quentin Tarantino, el Tato Salvador s'ha passat l'estona rient mentre que el Jaume Morer i amb ell la meitat de noies (també el Luis Torrens) dormien (o ho feien veure).
Per fi, hem arribat a l'aeroport, l'únic edifici en vint kilòmetres a la rodona que complia amb els controls sanitaris i de seguretat. Allà descobriríem una gratíssima "sorpresa", ha aparegut mentre sortíem del Macas (McDonald's, per a la gent sense coneixements en gastronomia popular), el nostre gras (perdó, volia dir gran) amic Christian Jesús Cueto Castillo amb unes fotografies que contenen el seu "mucho cariño" envers nosaltres. Algunes noies com l'Alicia Pujol s'han emocionat tant davant l'aparició d'aquest baró que no han sinó cedit davant els irrefrenables impulsos de demanar-li un autògraf que estem segurs que conservaran tota la vida en un lloc privilegiat de la seva habitació. Per contra, el nostre amic Juan Vidal-Quadras s'ha endut el disgust més gran de la seva vida, el seu venerat Jonathan, a qui s'encomana en necessitats de tota mena, no ha fet acte d'aparició, ha estat així, tot moix, la resta del dia, no invocant el seu poder ni tan sols per intentar fer sortir l'avió a l'hora correcte.
Unim-nos al patiment del Juan amb uns dolors ben diferents, ens veiem obligats a comunicar que el nostre pastor, Mn. Carlos Barroso, es troba agonitzant. Acabada la celebració matutina de la Divina Litúrgia de Sant Gregori reformada després del Vaticà II per Pau VI ha decidit agenollar-se en un reclinatori pensat per a persones de mida peruana i el seu finíssim genoll, que ja va sofrir a Choquequirao, ha tornat a quedar ressentit. Per això, se li ha acudit demanar una cadira de rodes, on un peregrí agosarat ha decidit posar una bandera espanyola  (com no, amb les lletres Plus Ultra en ella, nom que té la empresa d'avionetes més cutre salchichera que creua l'Atlàntic, amb avions de segona o tercera mà, amb retards de dues hores per revisions de seguretat i infinitat de coses més; aquesta companyia és, com no, la nostra). Apuntar que, aburrit, al mossèn no se li ha acudit fer altra cosa que fer "caballitos" a la terminal de l'aeroport.
Creuant el punt de control hem pogut comptar entre els nostres viatgers tres criminals: la Teresa ha intentat pujar al l'avió amb una navalla (regal de la seva àvia) com a equipatge de mà, el Jordi amb un pot de Nocilla de l'esmorzar i la Cristina, per a gran escàndol de tot el grup, amb un "potito" per a nadons; tots tres han estat indultats a condició de desfer-se dels seus perillosos productes.
Un cop dins estàvem disposats a desfer-nos dels "soles" que restaven encara al fons de les nostres butxaques, se'ns han revelat els preus més cars de tot el país. Davant la funesta situació un grup de rodamons hem decidit unir esforços i junts hem aconseguit la increïble proesa de reunir deu voluntats amb un objectiu comú: un 3x2 de tauletes de xocolata Milka amb Oreo i biscuit, recolectant monedes de cèntims fins a arribar als 50 soles necessaris. No us penseu, però, que tot és tant maco, una de les principals accionistes s'ha indignat en veure com compartíem el producte amb gent que no havia pagat; la Meritxell, dominada per un esperit capitalista liberal exigia el 25% de tota la xocolata i imperava deixar morir de gana els altres companys.
Alguns, tot i beneficiar-se dels dolços conseguits amb esforç, han preferit no donar un cèntim al fons per al bé comú i gastar els seus calers en productes com bossetes d'infusió de mate de coca que no agraden a ningú.
Hi ha poca cosa més a comentar. Així que, havent-me enrotllat més que un Bustamante ("el que pueda entender, entienda" Mt 19,12), poso fi a la crònica des d'un avió que el nostre pastor s'encarregarà d'explicar.

Roderic Xirinachs Pineda.

CRÓNICA DÍA 28: 11-08-2019

Benvolgudes famílies,

Avui ha estat un dia ben complet, com tots els que hem passat aquí a Perú. L'esmorzar amb Nutella, Oreo i cereals per celebrar el diumenge (i Santa Clara) ha posat contents a tots els peregrins, que l'han gaudit com si fes mesos que no mengessin.

Durant el matí hem pogut completar la ruta de turisme religiós que vam iniciar ahir amb la visita exhaustiva dels clubs de l'Obra Valle Grande i Condoray. Hem celebrat missa a la parròquia del Padre Fico (germà de la Madre Doris), i tot seguit hem anat a veure dos bisbes. Hem estat xerrant amb el bisbe emèrit de Yauyos (ves per on, era català!) i després l'arquebisbe Ricardo ens ha rebut a una saleta al Santuari de la Madre del Amor Hermoso. Renoi, quin bisbe! Nosaltres que pensàvem que la família Bustamante (la de la Madre Doris, Madre Lillia i 11 germans més) eren xerraires, doncs el bisbe no s'ha quedar curt ni res. Ha estat xerrant durant més de 40 minuts, i del que ha dit ens hem assabentat de la meitat, alguns perquè s'han dormit, altres perquè estan sords i d'altres perquè encara no s'han acostumat a l'accent peruà, cas d'una servidora, que tot i haver passat 29 dies a Perú no és capaç d'entendre una conversa sencera.

Si volíem caldo, doncs dues tasses, perquè si no n'havíem tingut prou amb els dos bisbes després hem anat a visitar el seminari: ens han fet un tour per dins (la capella per cert la tenen molt maca, amb les escales d'entrada a lo Bella i la Bèstia, però amb oracions a les parets i imatges ben maques), i un dels formadors ha animat a alguns joves a quedar-s'hi (a l'Arnau i a l'Anton, entre d'altres).

A l'hora de dinar ens hem dirigit a una casa que el Padre Fico està construint per acollir veneçolans i altres estrangers que han de fugir del seu país. Una família ens ha cuinat per tots yuca (una espècie de patata allargada) i espaguetis picants amb 'papas secas' i pollastre (tornarem amb cara de gallina, amb el pollastre que hem menjat aquest mes a alguns fins i tot ens han sortit plomes). Durant l'àpat no podia faltar l'Elna tancant tota la catifa dels pobres veneçolans amb salsa, i l'Álvaro Franco trencant unes rajoles (pobret, per accident). A aquest pas aquesta casa estarà en construcció perpètua (com la majoria de construccions del país on estem, aquests peruans ho deixen TOT a mitges).

Per la tarda havíem de continuar la ruta de turisme religiós, però a causa de les cares de tots nosaltres hem conseguir capgirar els plans: HEM ANAT A LA PLATJA!!! I com diu la Meritxell '¡nos hemos bañado en el Pacífico!'.

Un grup de nois ha vingut més tard a la platja perquè s'ha debutat un partit de futbol 'catalans' vs 'peruans'. Tot i que els peruans els superés sin en nombre, els nostres nois ho han donat tot i han guanyat (per primer cop) un partit en aquestes terres peruanes. Calen destacar els 2 hay-tricks que han hagut per part de l'Álvaro Franco i del Luis Torrens, així com els fabulosos passos de l'Anton Marqués que han permès a l'Arnau Carbó marcar alguns gols.

Mentrestant, la resta de peregrins hem estat gaudint "del sol i de la caloreta" de la fabulosa platja peruana. Per si fos poc, érem els únics que anàvem d'estiu a la platja amb ànims de banyar-nos, ja que amb els núvols i el vent que feia cap persona amb seny es banyava. No obstant això, com és de costum anar a contracorrent i fer coses esbojarrades els nostres joves no han pogut estar-se de mirar només el mar, així que els més valents s'han banyat al Pacífic (alguns 3 cops, com diuen l'Arnau Carbó i el Pepe Marqués). Alguns no només s'han banyat, sinó que han fet surf. D'aquest grup podem destacar la Meritxell, l'Anna Umbert, l'Elena Prats i el Mn (la Teresa Perreau s'ha posat un neoprè, però ha estat més pel postureo que cap altra cosa, perquè no ha tocat la planxa de surf).

El grup que no surfejava hem tingut la sort de pujar a un quad d'una noia que es deia Maite, que ens ha portat derrapant amunt i avall per la sorra atropellant alguns ocells (no han mort aquest cop, només van morir alguns ahir en mans del Pepe i l'Anton).

Més tard el Sergi, el Juan i l'Anna Llovera han tocat una campana de l'església per avisar la gent de la missa, i aquesta última s'ha emocionat quan l'han deixat conduir una furgoneta de 16 places. Cal destacar que ho ha fet millor que el Mn, que ha estat tot un trajecte intentant desactivar els renta-parabrises. Sort que no ens ha tornat a parar la policia, perquè sense el carnet internacional no ens deixen conduir legalment (ens ha parat abans la policia però la Marta i el Xavi que anaven d'il·legals no han estat vistos).

Per sopar hem celebrat el meu sant, i ens hem atiborrat tots de pasta (al pesto o amb tomàquet), nuggets i un pa de pessic boníssim que he bufat (sí, era el meu sant, no el meu aniversari, però he acabat bufant un 0). Ha estat un sant de 10. :)

I això és tot per avui família. Ara ja ens estem preparant per marxar, amb emocions contradictòries: us trobem a faltar però aquí estem molt bé també.

See you later alligator. In a while, crocodile.

Ben cordialment,
Clara Umbert Pallàs

PD: Felicitats a la Carlota Cavallar, que avui ha entrat a la comunitat de la Iesu Communio, reseu molt per ella.

PD2: També felicitats a les meves tocaies Clara Carbó i les altres Clares, així com a les Sussannes que avui també celebren el seu sant.

PD3: Tot i que les Monges ens han cuidat com a reis, alguns peregrins demanen (a ser possible) algunes coses per quan arribem que són les següents.

Maria Gomar: tortilla de patata y fanta de limón

Anna Umbert: un xupa xup
Álvaro Franco: que me sorprendan
Mn Carlos: que venga mamá a buscarme
Maria Morer: l'alliberament dels presos polítics i una torrada de pa de pagès amb tomàquet
Cris Marqués: un abrazo de papá (solo de papá, no de mamá. El de mamá es para Antonio).

Jordi: cama cómoda, fuet tarradellas y pizza

Anton: donetes zebra

Pepe: ensalada de espelta y un beso de Catalina 

Elna: pizza de atún agogo

Luís Torrens: mi osito de peluche para poder achucharlo hasta morir 

Anna Llovera: que vinguin el Jaume i el Carles a buscar-me

Jaume Morer: al mini Manu i un Mc Donald's 

Marta Umbert: que em deixin conduir fins a casa

Juan VQ: un paquete de Oreo 

Arnau: un libro de estampas japonesas antiguas 

Meritxell: muchos abrazos 

Alicia: pizza (con tomate, obviamente) genovesa y chuches de las buenas (pulpos... Marta sabe). Que Marta y Laugui vengan a recogerme. 

Carme: sopar a poder ser pizza, fanta de llimona i gelat. 

Teresa y Elena: dormir y cenar al día siguiente en la Esquinita. 

Xavi: que me vengan a buscar

Laia Masip: pizza de la mama (Thermomix) o croquetes de jabalí o enseginades de la iaia i el meu coixí per dormir a la furgo de camí a Cabacés

Núria Franco: que me vengan a buscar mis padres y todos mis hermanos y después cenar pizza 'carnívora' del domino's pizza

Clara: un ram de flors

SANTA ROSA CARTA 27

10 D’AGOST

Querido misionero peruano, 

Hoy vengo a hablarte de algo que quizás te sorprenderá: la mortificación. Y pensarás, ¿porque Santa Rosa me cuenta esto ahora, en pleno veranito, con lo bien que estoy con mis caprichos y lujos? Pues bien, la mortificación es una manera de acercarse mucho a nuestro Padre. La mortificación está basada en pequeños sacrificios, y es que los sacrificios más importantes son los propios de la vida ordinaria: sonreír cuando se está cansado, acompañar a una persona en un trayecto, no retrasar un trabajo aunque aparezca la desgana…

La mortificación es una manera de alcanzar la santidad en la vida ordinaria, sin hacer grandes gestas. Te habrás dado cuenta en estos días que en Perú predomina en la comida un fruto del mal, la Allium cepa, una planta herbácea bienal perteneciente a la familia de las amarilidáceas. La conocemos como cebolla, y Dios la creó para que nos podamos mortificar con ella. Y si tienes un paladar destrozado y te gusta esta aberración culinaria, no te preocupes, hay muchísimos ejemplos mas de maneras de mortificarse. Y es que la mortificación es el freno deliberado a los impulsos naturales con el fin de ayudar a la persona a alcanzar la santidad, obedeciendo a la razón iluminada por la fe.

Y pese a que “el único sacrificio perfecto es el que ofreció Cristo en la cruz en ofrenda total al amor del Padre y por nuestra salvación” (cf Hb 9,13-14), nosotros podemos unirnos a su sacrificio, podemos hacer de nuestra vida un sacrificio para Dios.

Así que ya sabes, joven misionero, “el sacrificio tiene que estar presente en la vida del cristiano, como lo estuvo en la vida de Cristo. El camino de la perfección pasa por la cruz. No hay santidad sin renuncia y sin combate espiritual” (Cfr. 2 Tm 4). Busca en tu dia a dia pequeñas mortificaciones, y úsalas para dar gloria a Dios. Y cuando creas que tu pequeño sacrificio es demasiado duro, recuerda: ¡Él dió su vida por tí!

SANTA ROSA CARTA 26

9 D’AGOST

Querido misionero peruano,

¡Ya cada vez queda menos para volver a casa! ¡Has de estar alegre y entusiasmado! Y de esto vengo a hablarte hoy, con ideas que transmitió el Papa Francisco hace poco, enardeciendo a vosotros los jóvenes, suscitando entusiasmo y participante del entusiasmo de los jóvenes. 

Él mismo, al recibirlos el primer dia en la pasada JMJ, les dijo que «para que mi fe no sea triste he venido aquí a contagiarme con su entusiasmo ». Un entusiasmo que proviene de poner a Cristo en el centro de nuestra existencia, de tal manera que toda nuestra vida haga referencia a Cristo, y por eso debemos "poner" fe, esperanza y amor en todo lo que vivimos. Ahora bien, sólo Cristo, dijo el Papa, nos lo puede dar. «Jesús nos lleva a Dios, consigo toda nuestra vida se transforma, se renueva y nosotros podemos ver la realidad con ojos nuevos, desde el punto de vista de Jesús, con sus mismos ojos». 

Por eso hoy, queridísimos misioneros, os digo a cada uno de vosotros "Pon a Cristo" en el centro de tu vida y encontrarás un amigo del que fiarte siempre; "Pon a Cristo" y verás crecer las alas de la esperanza para recorrer con alegría el camino del futuro; "Pon a Cristo" y tu vida estará llena de su amor, será una vida fecunda. ¡"Pon a Cristo" en tu vida, pon tu confianza en él y no quedarás defraudado! 

Cuando está Dios en nuestro corazón habita la paz, la dulzura, la ternura, el entusiasmo, la serenidad y la alegría, que son frutos del Espíritu Santo, entonces nuestra existencia se transforma, nuestra manera de pensar y de obrar se renueva, se convierte en la manera de pensar y de obrar de Jesús, de Dios. ¡Misionero, "Pon a Cristo" en tu vida!

En estos días en tierras peruanas, Él te espera: Escúchalo con atención y su presencia entusiasmará tu corazón. Y una vez Cristo sea el centro y la raíz de tu vida, transformada por el entusiasmo de este encuentro de amor, serás capaz de convertirte en mensajero alegre del amor divino para todos los que nos acompañan en nuestro caminar por este mundo y, al mismo tiempo, elementos transformadores de nuestra sociedad. 

Como decía el Papa, ¡hagan lío! Transmitamos esta nuestra Fe a todos los rincones de la Tierra (empezando por los rincones perdidos de Perú) y prosigamos nuestra misión evangelizadora en casa, en la universidad, en los grupos de amigos… siempre con entusiamo y alegría. Somos portadores de la Luz de Cristo, ¡solo faltaria no estar entusiasmados!

SANTA ROSA CARTA 25

8 D’AGOST

Querido misionero peruano,

Hoy vamos a ir al desierto. Pese a que ahora hay grandes inventos como el GPS, el Google Maps… antes, la gente usaba una brújula para no perderse en la inmensidad del desierto y sus interminables dunas. ¿Has usado alguna vez una de estas? Siempre marca el Norte para que en todo momento puedas orientarte y saber hacia dónde ir. Aunque físicamente no lleves ninguna, que sepas que tienes una interior… una que apunta 24/7 a Dios. Y pese que tu conozcas a tu Padre del Cielo, no todo el mundo conoce a Dios y cree. 

Desde esta perspectiva, la comunión de los santos nos abre nuevos horizontes en comprender el profundo vínculo entre la fe de unos cuantos y la salvación de muchos. Tanto es así que la Iglesia ora a diario en la santa Misa: «no mires nuestros pecados, sino la fe de la Iglesia ». Fue por la fe de los amigos que Jesús curó al paralítico: «en ver la fe de ellos, dijo al paralítico: "Coraje, hijo, te son perdonados los pecados" »(Mt 9,2).

De nuestra correspondencia al querer divino dependen muchas cosas grandes en esta vida. Quien ama a Dios y lo trata en la oración y la adora en la Eucaristía entenderá con la más profunda radicalidad la necesidad de ir hacia el hermano, porque Dios lo quiere, y amándolo ama a Dios. Y es que, querido misionero, el amor a Dios incluye la misión hacia los hermanos.

Asimismo, el amor a los hermanos nos abre a Dios, pero no lo suple. El amor es siempre interpersonal, entre dos personas, y su dinamismo no queda más implícito. Hay que quererlo "personalmente", a cada una de las personas divinas, de tú a tú. Sin embargo, la primacía la tiene siempre Él: "El que ama a su padre o a su madre más que a mí, no es digno de mí. Quien ama a su hijo o a su hija más que a mí, no es digno de mí. "(Mt 10,37). No se trata, pues, de estimar sólo los hermanos, y así ya amamos a Dios, sino de amar Dios en los hermanos y en ellos descubrirlo para servirle. 

SANTA ROSA CARTA 24

7 D’AGOST

Querido misionero, 

durante estos días no hemos dejado de cambiar de paisaje, hemos sido testigos de la belleza de la naturaleza, incluso de las construcciones humanas. Dios está en las cosas bellas y hermosas de este mundo, tenemos que saber reconocerlo en la naturaleza, en las demás personas, en lo que es verdadero y justo.

¡Parece que toda la creación canta un himno de alabanza a la belleza de Dios! Pues Dios es el creador de toda belleza que existe, incluso de la belleza que los hombres podemos crear. Él ha inventado la belleza, Él es la Belleza, y Él nos ha dado la capacidad de percibirla, apreciarla, experimentarla y desearla al crearnos a su imagen y semejanza.

Verdaderamente creo que cuando comprendemos toda la belleza de la persona de Jesús, no podemos dejar de desear expresarla, si es que Él vive en nosotros: hagamos que nuestra belleza del espíritu llene de gozo a los que nos rodean.

No podemos dejar de dar gracias a Dios por tantos dones que recibimos, por tantos beneficios que ni siquiera sabemos que nos da. Pero hay algunos que sí podemos ver y percibir. Estos días vas a tener muchas ocasiones de contemplar la belleza. No dejes que eso pase sin que te lleve a pensar en Dios. No dejes de dar gracias a Dios en todo momento pues “es de bien nacido ser agradecido”. Estas cosas hermosas te tienen que llevar a mantener durante todo el día y toda la noche la presencia de Dios. Hacer una oración permanente las 24 horas del día.

Piensa que todas las cosas bellas nos han de llevar a la Belleza mayúscula. Igual que le pasó a San Agustín, que se distrajo mucho en esas cosas buenas hasta que por fin dio con la belleza en sí misma. “Tarde te amé, belleza escondida; tarde te amé, pues tú estabas dentro de mí cuando yo en las cosas de fuera te buscaba. Pero Tú llamaste y que amaste y rompiste mi sordera te gusté y ahora tengo hambre y sed de Ti, me tocaste y encendí el deseos de tu paz”.