Crónica 13 agosto

Benamats pares i padrins, i altra gent que això vulgui llegir.
Aquesta crònica comprendrà només els esdeveniments de tres quarts d'un dia irrellevant, volent-se el mossèn reservar una crònica per tot allò que s'esdevingui després de la pujada a l'avió.
Ens hem llevat ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora; tot hi haver començat a adoptar un horari mediterrani a Cañete, hem hagut de matinar per arribar a la Missa de dos quarts de set en la capelleta de les monges on còmodes hi cabrien només dotze persones.
Hem tingut el problema, com els dies anteriors, de les dutxes més miserables de tot el Perú, d'on amb prou feines queia aigua, per als de Tarragona i voltants, fins pel Francolí hi passa més aigua.
Després de la Eucaristia hem anat a esmorzar, essent el darrer cop que hi fèiem a Perú, era convenient intentar acabar el màxim de menjar, això ha dut al Pepe Marquès a emprar un enciam com si fossin cereals o a l'Arnau Carbó a menjar el mateix enciam en un entrepà de nocilla.
No tots han matinat com per anar polits a la capella, i alguns d'aquests han decidit anar nets a l'avió, un grup selecte de nois que no podien suportar la idea de dutxar-se gota a gota han anat a la gàbia dels gossos i, aprofitant la manguera que hi havia, s'han rentat allà mateix. Entre aquests podríem assenyalar l'Antón o el Josep.
Una estona després, amb la tovallola encara humida hem colocat les motxilles al maleter del bus que ens duria a l'aeroport de Lima en un viatge que duraria tres hores.
Abans, però, de deixar Cañete, ens hem acomiadat tots de la nostra monja preferida, l'estimada mamita Lilia, que ens ha pogut adoctrinar l'últim mes amb les seves improvitzades meditacions.
En el decimonònic autocar hem pogut veure dos llargmetratges en pantalles mal envellides. Primer, per a gaudi d'aquells encara fruïm de les pel·lícules de princeses, veient la millor de totes les que hi ha hagut i hi podrà haver: "Shrek" (amb vènia de films com "Nausicä de la vall del vent" o "El conte de la princesa Kaguya", que entrarien en un altre gènere).
Tot seguit, en línea amb la peli que acabàvem, hem mirat "Django, desencadenado" de Quentin Tarantino, el Tato Salvador s'ha passat l'estona rient mentre que el Jaume Morer i amb ell la meitat de noies (també el Luis Torrens) dormien (o ho feien veure).
Per fi, hem arribat a l'aeroport, l'únic edifici en vint kilòmetres a la rodona que complia amb els controls sanitaris i de seguretat. Allà descobriríem una gratíssima "sorpresa", ha aparegut mentre sortíem del Macas (McDonald's, per a la gent sense coneixements en gastronomia popular), el nostre gras (perdó, volia dir gran) amic Christian Jesús Cueto Castillo amb unes fotografies que contenen el seu "mucho cariño" envers nosaltres. Algunes noies com l'Alicia Pujol s'han emocionat tant davant l'aparició d'aquest baró que no han sinó cedit davant els irrefrenables impulsos de demanar-li un autògraf que estem segurs que conservaran tota la vida en un lloc privilegiat de la seva habitació. Per contra, el nostre amic Juan Vidal-Quadras s'ha endut el disgust més gran de la seva vida, el seu venerat Jonathan, a qui s'encomana en necessitats de tota mena, no ha fet acte d'aparició, ha estat així, tot moix, la resta del dia, no invocant el seu poder ni tan sols per intentar fer sortir l'avió a l'hora correcte.
Unim-nos al patiment del Juan amb uns dolors ben diferents, ens veiem obligats a comunicar que el nostre pastor, Mn. Carlos Barroso, es troba agonitzant. Acabada la celebració matutina de la Divina Litúrgia de Sant Gregori reformada després del Vaticà II per Pau VI ha decidit agenollar-se en un reclinatori pensat per a persones de mida peruana i el seu finíssim genoll, que ja va sofrir a Choquequirao, ha tornat a quedar ressentit. Per això, se li ha acudit demanar una cadira de rodes, on un peregrí agosarat ha decidit posar una bandera espanyola  (com no, amb les lletres Plus Ultra en ella, nom que té la empresa d'avionetes més cutre salchichera que creua l'Atlàntic, amb avions de segona o tercera mà, amb retards de dues hores per revisions de seguretat i infinitat de coses més; aquesta companyia és, com no, la nostra). Apuntar que, aburrit, al mossèn no se li ha acudit fer altra cosa que fer "caballitos" a la terminal de l'aeroport.
Creuant el punt de control hem pogut comptar entre els nostres viatgers tres criminals: la Teresa ha intentat pujar al l'avió amb una navalla (regal de la seva àvia) com a equipatge de mà, el Jordi amb un pot de Nocilla de l'esmorzar i la Cristina, per a gran escàndol de tot el grup, amb un "potito" per a nadons; tots tres han estat indultats a condició de desfer-se dels seus perillosos productes.
Un cop dins estàvem disposats a desfer-nos dels "soles" que restaven encara al fons de les nostres butxaques, se'ns han revelat els preus més cars de tot el país. Davant la funesta situació un grup de rodamons hem decidit unir esforços i junts hem aconseguit la increïble proesa de reunir deu voluntats amb un objectiu comú: un 3x2 de tauletes de xocolata Milka amb Oreo i biscuit, recolectant monedes de cèntims fins a arribar als 50 soles necessaris. No us penseu, però, que tot és tant maco, una de les principals accionistes s'ha indignat en veure com compartíem el producte amb gent que no havia pagat; la Meritxell, dominada per un esperit capitalista liberal exigia el 25% de tota la xocolata i imperava deixar morir de gana els altres companys.
Alguns, tot i beneficiar-se dels dolços conseguits amb esforç, han preferit no donar un cèntim al fons per al bé comú i gastar els seus calers en productes com bossetes d'infusió de mate de coca que no agraden a ningú.
Hi ha poca cosa més a comentar. Així que, havent-me enrotllat més que un Bustamante ("el que pueda entender, entienda" Mt 19,12), poso fi a la crònica des d'un avió que el nostre pastor s'encarregarà d'explicar.

Roderic Xirinachs Pineda.