Hola a todos,
Durante todos estos días, ha habido una presencia constante de la divina Providencia.
No ha habido un solo día en el que no pudiéramos notarla.
Cómo ha dicho uno de los peregrinos cada día más extraño que el anterior.
Desde el principio muchos han pensado que era una locura, que no hacía falta ir tan lejos. Pero que pregunten a cualquiera de nosotros, qué podemos certificar que ha valido la pena.
Aunque solo me corresponde explicaros nuestras hazañas desde que subimos al avión, me tomo la libertad de hacer de esta crónica el epitafio de nuestra aventura de altura.
Nos hemos aciñado en autobuses, duchado con agua fría, soportado horas de vuelo, despegues y aterrizajes, montado a caballo, comido cosas nuevas, repetir platos hasta la saciedad, hemos organizado un casal de verano, montar una tienda del Inca para los niños del parvulario, hemos rezado y cantado, hemos recibido formación y la hemos dado. Y hasta hemos podido surfear pacíficamente en el océano del Perú. Me vienen las palabras de San Agustín a la cabeza: ama y haz lo que quieras.
Estos días en Perú nos han enseñado a amar la vida, nos han enseñado a entregar la vida. En definitiva a disfrutar de las cosas buenas de este mundo en presencia de Dios.
Como ya debes saber ayer cogimos el avión con un poco de retraso, un poco al estilo peruano. El avión salió 2 horas y media más tarde de lo previsto. Cómo podéis imaginar toda mi preocupación estaba en cómo llegaríamos de Madrid a Barcelona pues era imposible el autobús de línea contratado nos sirviera de transporte. Así que no tuve más remedio que empezar a hacer Avemarías hasta que me quedé dormido en el avión. Del resto se ocupó nuestro ángel de la guarda. Y de qué manera.el conductor del autobús tuvo a bien esperar unos 10 minutos... Y luego 20 y luego 30 hasta 55 minutos.
Mención especial a las madres Salvador y Gomar, qué consiguieron tal hazaña juntamente con el chófer. Lo más impresionante es que nadie de los pasajeros que estaba esperando se quejó. Cuándo le pregunté al chófer cuál era su nombre no me sorprendió escuchar que era Ángel. Cómo decía el mismo, nunca había visto nada igual.
Nuestro recibimiento en Barcelona ha sido esplendoroso.
Con la única cosa de lamento qué tres gamberros robaron tres mochilas.
Ahora voy a celebrar la Santa Misa las 12 de la noche, pongo en la patena las intenciones de todos los misioneros y las madres que los han atendido. Y por supuesto por todos nuestros fieles lectores.
Que tengan viento propicio y que los colibrís los acompañen.
Hermanas y hermanos pueden irse en paz.
Padre Carlos (alias padre chony)
jueves, 15 de agosto de 2019
Crónica 13/08/19
miércoles, 14 de agosto de 2019
Crónica 13 agosto
Benamats pares i padrins, i altra gent que això vulgui llegir.
Aquesta crònica comprendrà només els esdeveniments de tres quarts d'un dia irrellevant, volent-se el mossèn reservar una crònica per tot allò que s'esdevingui després de la pujada a l'avió.
Ens hem llevat ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora; tot hi haver començat a adoptar un horari mediterrani a Cañete, hem hagut de matinar per arribar a la Missa de dos quarts de set en la capelleta de les monges on còmodes hi cabrien només dotze persones.
Hem tingut el problema, com els dies anteriors, de les dutxes més miserables de tot el Perú, d'on amb prou feines queia aigua, per als de Tarragona i voltants, fins pel Francolí hi passa més aigua.
Després de la Eucaristia hem anat a esmorzar, essent el darrer cop que hi fèiem a Perú, era convenient intentar acabar el màxim de menjar, això ha dut al Pepe Marquès a emprar un enciam com si fossin cereals o a l'Arnau Carbó a menjar el mateix enciam en un entrepà de nocilla.
No tots han matinat com per anar polits a la capella, i alguns d'aquests han decidit anar nets a l'avió, un grup selecte de nois que no podien suportar la idea de dutxar-se gota a gota han anat a la gàbia dels gossos i, aprofitant la manguera que hi havia, s'han rentat allà mateix. Entre aquests podríem assenyalar l'Antón o el Josep.
Una estona després, amb la tovallola encara humida hem colocat les motxilles al maleter del bus que ens duria a l'aeroport de Lima en un viatge que duraria tres hores.
Abans, però, de deixar Cañete, ens hem acomiadat tots de la nostra monja preferida, l'estimada mamita Lilia, que ens ha pogut adoctrinar l'últim mes amb les seves improvitzades meditacions.
En el decimonònic autocar hem pogut veure dos llargmetratges en pantalles mal envellides. Primer, per a gaudi d'aquells encara fruïm de les pel·lícules de princeses, veient la millor de totes les que hi ha hagut i hi podrà haver: "Shrek" (amb vènia de films com "Nausicä de la vall del vent" o "El conte de la princesa Kaguya", que entrarien en un altre gènere).
Tot seguit, en línea amb la peli que acabàvem, hem mirat "Django, desencadenado" de Quentin Tarantino, el Tato Salvador s'ha passat l'estona rient mentre que el Jaume Morer i amb ell la meitat de noies (també el Luis Torrens) dormien (o ho feien veure).
Per fi, hem arribat a l'aeroport, l'únic edifici en vint kilòmetres a la rodona que complia amb els controls sanitaris i de seguretat. Allà descobriríem una gratíssima "sorpresa", ha aparegut mentre sortíem del Macas (McDonald's, per a la gent sense coneixements en gastronomia popular), el nostre gras (perdó, volia dir gran) amic Christian Jesús Cueto Castillo amb unes fotografies que contenen el seu "mucho cariño" envers nosaltres. Algunes noies com l'Alicia Pujol s'han emocionat tant davant l'aparició d'aquest baró que no han sinó cedit davant els irrefrenables impulsos de demanar-li un autògraf que estem segurs que conservaran tota la vida en un lloc privilegiat de la seva habitació. Per contra, el nostre amic Juan Vidal-Quadras s'ha endut el disgust més gran de la seva vida, el seu venerat Jonathan, a qui s'encomana en necessitats de tota mena, no ha fet acte d'aparició, ha estat així, tot moix, la resta del dia, no invocant el seu poder ni tan sols per intentar fer sortir l'avió a l'hora correcte.
Unim-nos al patiment del Juan amb uns dolors ben diferents, ens veiem obligats a comunicar que el nostre pastor, Mn. Carlos Barroso, es troba agonitzant. Acabada la celebració matutina de la Divina Litúrgia de Sant Gregori reformada després del Vaticà II per Pau VI ha decidit agenollar-se en un reclinatori pensat per a persones de mida peruana i el seu finíssim genoll, que ja va sofrir a Choquequirao, ha tornat a quedar ressentit. Per això, se li ha acudit demanar una cadira de rodes, on un peregrí agosarat ha decidit posar una bandera espanyola (com no, amb les lletres Plus Ultra en ella, nom que té la empresa d'avionetes més cutre salchichera que creua l'Atlàntic, amb avions de segona o tercera mà, amb retards de dues hores per revisions de seguretat i infinitat de coses més; aquesta companyia és, com no, la nostra). Apuntar que, aburrit, al mossèn no se li ha acudit fer altra cosa que fer "caballitos" a la terminal de l'aeroport.
Creuant el punt de control hem pogut comptar entre els nostres viatgers tres criminals: la Teresa ha intentat pujar al l'avió amb una navalla (regal de la seva àvia) com a equipatge de mà, el Jordi amb un pot de Nocilla de l'esmorzar i la Cristina, per a gran escàndol de tot el grup, amb un "potito" per a nadons; tots tres han estat indultats a condició de desfer-se dels seus perillosos productes.
Un cop dins estàvem disposats a desfer-nos dels "soles" que restaven encara al fons de les nostres butxaques, se'ns han revelat els preus més cars de tot el país. Davant la funesta situació un grup de rodamons hem decidit unir esforços i junts hem aconseguit la increïble proesa de reunir deu voluntats amb un objectiu comú: un 3x2 de tauletes de xocolata Milka amb Oreo i biscuit, recolectant monedes de cèntims fins a arribar als 50 soles necessaris. No us penseu, però, que tot és tant maco, una de les principals accionistes s'ha indignat en veure com compartíem el producte amb gent que no havia pagat; la Meritxell, dominada per un esperit capitalista liberal exigia el 25% de tota la xocolata i imperava deixar morir de gana els altres companys.
Alguns, tot i beneficiar-se dels dolços conseguits amb esforç, han preferit no donar un cèntim al fons per al bé comú i gastar els seus calers en productes com bossetes d'infusió de mate de coca que no agraden a ningú.
Hi ha poca cosa més a comentar. Així que, havent-me enrotllat més que un Bustamante ("el que pueda entender, entienda" Mt 19,12), poso fi a la crònica des d'un avió que el nostre pastor s'encarregarà d'explicar.
Roderic Xirinachs Pineda.
domingo, 11 de agosto de 2019
CRÓNICA DÍA 28: 11-08-2019
Clara Umbert Pallàs
PD3: Tot i que les Monges ens han cuidat com a reis, alguns peregrins demanen (a ser possible) algunes coses per quan arribem que són les següents.
Álvaro Franco: que me sorprendan
Mn Carlos: que venga mamá a buscarme
Maria Morer: l'alliberament dels presos polítics i una torrada de pa de pagès amb tomàquet
Cris Marqués: un abrazo de papá (solo de papá, no de mamá. El de mamá es para Antonio).